Marta Aresté Mòdol

Pagesos que volen seguir sent pagesos: la crisi o gairebé liquidació del sector agrícola

20 de setembre, s’ha acabat l’estiu, torna la rutina i toca fer les maletes per marxar cap a Barcelona. De camí ens aturem al Bruc, m’assec a la cafeteria i em demano un tallat amb gel. 1’35€ pel cafè i 50 cèntims pel gel, aproximadament la quantitat que rep un pagès al final de la campanya per tres kg i una mica més d’albercocs.

Ha arribat el moment de posar sobre la taula la greu situació de crisi que viu el sector de la pagesia des de ja fa deu anys com a conseqüència del vet rus a la importació de productes agroalimentaris procedents de la UE. Professionals del sector asseguren que la situació és de les pitjors dels últims 50 anys i, tal i com exposa Teresa Jordà, consellera d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació del Govern de Catalunya des del maig de 2018, “els pagesos se senten oblidats per l’administració i el país. Els governs som el reflex de la societat que ens vota i la societat no percep com d’imprescindible és el sector primari”. El problema, per tant, és molt més complex. Allí on no tenen accés els pagesos i les seves famílies és dins una societat que ens menysprea i una administració que no ens escolta. Només en situacions extremes com l’incendi de la Ribera d’Ebre s’ha donat visibilitat a la importància del sector i és trist que tan sols quan es crema el país es posin els micròfons sobre el problema.

Aquests últims dies, no només a Catalunya sinó també a nivell espanyol i fins i tot alemany, el sector de la pagesia s’ha mobilitzat. Es necessari qüestionar-se perquè després de tants anys, ara han dit prou. Pot ser que abans no els escoltéssim? Els representants del sector consideren que les mesures dutes a terme per part del Govern no són suficients i cal anar més enllà perquè no només està en joc el futur del sector agrícola sinó també el model productiu que moltes famílies han anat desenvolupant al llarg de la seva vida. De fet, Teresa Jordà, en una entrevista per als Matins de TV3 afegeix que “no tots podem viure a Barcelona, a la segona corona o a la tercera. Hi ha gent que ha decidit desenvolupar el seu projecte de vida en un poble de menys de 500 habitants i qui tria el camp, ha de tenir una infraestructura per fer-ho en condicions”. Arribats a aquest punt, hem de ser capaços de canviar aquest mar mental i aquesta desafecció entre el món rural i el món urbà perquè “sense el sector primari la nostra nevera servirà d’armari”.

Centenars de pagesos col·lapsen el centre de Lleida el juliol de 2017. FONT: ACN

Tractorada a l’A-4, a l’altura de Lucena, Còrdova, el passat 14 de febrero. FONT: Sánchez Moreno

La història es repeteix

Si l’any 1977 Unió de Pagesos, el primer i principal sindicat de la pagesia catalana fundat en clandestinitat el 3 de novembre de 1974, organitzava una tractorada amb més de 18.000 tractors al carrer per reclamar uns preus més justos, quaranta-tres anys més tard, la lluita al carrer continua. El matí del 14 de febrer de 2020 va tenir lloc a Lleida una tractorada protagonitzada per agricultors de diferents poblacions com La Granja d’Escarp, Seròs, Benavent de Segrià, Albesa i Corbins, entre d’altres, fins a la subdelegació del Govern espanyol. La mobilització va aplegar, segons la Guàrdia Urbana, 1500 persones i 420 tractors amb llaços verds i amb crits de “Salvem la pagesia, defensem el món rural” o “Volem viure de la pagesia, no sobreviure”.

Marxa de tractors passant pel pont d’Indíbil i Mandoni al centre de la ciutat de Lleida el passat 14 de febrer. FONT: ASAJA Lleida

Per entendre la situació, cal dividir en tres els problemes als quals ha de fer front aquest sector:

Els preus sota mínims

El sindicat representant, Unió de Pagesos i diversos agricultors han assegurat que hi ha moments que la fruita es paga a preus tan baixos que no val la pena collir-la de l’arbre ja que els guanys no superen la despesa que suposa collir-la. Ara, doncs, imaginem que un quilogram de qualsevol tipus de fruita suposa un euro produir-lo i el pagès rep 50 cèntims per aqueta mateixa quantitat, quins són els beneficis? No n’hi ha.

Taula d’equivalències proporcionada per la Coordinadora d’Organitzacions d’Agricultors i Ramaders (COAG) de les collites compreses entre el 2015 i el 2017. La taula mostra el preu d’origen d’un quilogram de nectarines i préssecs, el preu al supermercat o comerç de destí i la diferencia en tant per cent (%) entre el preu d’origen i el preu de destí de la mateixa quantitat de fruita.

Enmig d’aquest conflicte hi ha tres interessats: els pagesos, els distribuïdors i les grans empreses o supermercats. D’una banda, els distribuïdors paguen als productors una quantitat determinada de diners per la matèria primera i, d’altra banda, els que s’ocupen de la distribució de la fruita reben un benefici i s’acaba determinant el preu de venda als comerços i les grans superfícies.

El problema és que la diferència entre el preu final que apareix a les estanteries dels supermercats i el preu que cobren els pagesos per la mateixa quantitat de fruita és abismal. Mentre el preu d’origen d’un quilo d’albercocs costa entre 50 i 60 cèntims (que rep el pagès), el preu de destí a les botigues oscil·la entre 3€ i 3,50€. On són la resta de diners? Podríem dir que mentre els grans monopolis europeus i els distribuïdors s’enriqueixen, es perden pagesos, quilos de fruita i tradicions familiars. A més, cal tenir en compte que el pagès no pot decidir sobre els seus beneficis i depèn de la demanda de les grans empreses de manera que quan hi ha un excés de productes els preus cauen en picat i, en canvi, quan hi ha poc producte el seu valor és molt més elevat.

Fotografia presa durant el juliol del 2019 en una cadena de supermercats espanyola.

L’envelliment de la pagesia

El sector agrari està envellint progressivament i cada cop és més necessari que joves emprenedors que vulguin seguir la tradició familiar s’incorporin al camp. De fet, el mateix Govern ha situat com a prioritat la incorporació de gent jove al món de la pagesia per evitar la possible extinció d’aquest, però, també s’han considerat necessàries les ajudes al jovent per part de l’administració.

No obstant això, els dos punts anteriors són els que sovint deriven en la por al despoblament rural i a la pèrdua dels cultius i les plantacions treballades fins al moment. Si el pagès considera que no li surt rentable seguir treballant la terra, al final, decidirà deixar aquesta feina i buscar-se la vida, el que acabarà derivant en un despoblament progressiu de les zones agrícoles afectades i les poblacions.

La necessitat de consumir productes de “quilòmetre 0”

Tanmateix i d’acord amb el primer punt culpable de la situació que estem vivint, s’ha plantejat la necessitat de sensibilitzar l’opinió pública per aconseguir que s’augmenti el consum de productes de proximitat. La pagesia fa una crida constant a la població, cal comprar productes de proximitat per contribuir al benestar de tots aquells que treballen en el sector primari i que cada any durant la campanya de fruita depenen de factors incontrolables com el temps. S’ha de fer país i la gent ho ha d’entendre. De la mateixa manera que el consumidor ha de saber que quan va a la botiga a comprar un quilo de taronges del sud d’Àfrica no està col·laborant amb el seu país i no està ajudant a tots aquells que porten mesos treballant per després vendre els seus productes a 40 o 50 cèntims el quilo. Per què no podem consumir els productes de la zona i si no hi ha productes de qualitat ja els importarem? Ser pagès també és un ofici i cal mimar-lo.

No siempre hay que cerrar los ojos para poder ver

La crisis de la fundación Open Arms y el enfrentamiento entre los gobiernos de España e Italia

“¿Organizan cruceros turísticos y deciden ellos donde desembarcar? No me rindo, Italia ya no es el campo de refugiados en Europa” publicaba en twitter hace unos meses el líder ultraderechista italiano. Matteo Salvini, cerca de la próxima campaña electoral, se mostraba radicalmente en contra de la inmigración y no sólo fomentaba su política xenófoba y antieuropea sino también, “con una finalidad exclusivamente electoral, incumple lo que tiene que ser el mínimo común denominador de la UE y pone en riesgo vidas humanas” según afirma la Ministra de Defensa, Margarita Robles.

Fotografia utilizada por RTVE el 6 de agosto de 2019. (Pau Barrena / AFP)

El verano pasado la oenegé catalana, Open Arms, pidió urgentemente un puerto seguro en el que desembarcar a 121 migrantes, pero no obtuvo respuesta por parte de ningún gobierno. Por una parte, el ministro del Interior de Italia, Matteo Salvini, mantuvo los puertos del país cerrados a la ONG y afirmó que el barco era español y los inmigrantes a bordo estaban bajo la responsabilidad de Madrid.

Pero Italia no es la excepción. En España, el trabajo realizado por la oenegé catalana Open Arms tampoco está del todo bien visto. De hecho, su fundador, Oscar Camps, ha criticado al Ejecutivo de Pedro Sánchez porque, según él, su entrometimiento en el conflicto, lejos de aportar soluciones, ha obstaculizado un posible desembarco en el puerto más cercano. En frente esta situación de elevada dificultad, la vicepresidenta Carmen Calvo, afirmaba que España no era el puerto, pero finalmente, el Gobierno ofreció por primera vez el puerto de Algeciras al Open Arms a lo que Salvini reaccionó en twitter con un “el que la sigue la consigue”. No obstante, la alternativa fue rechazada porque el barco se encontraba en plena situación de emergencia y no podía afrontar una navegación de cinco días más.

Impresión de pantalla del tuit de Matteo Salvini utilizado por La Vanguardia

Este rifirrafe continuo entre Italia, España y el Open Arms pone las cartas sobre la mesa y plantea la siguiente cuestión: ¿Es el papel de las asociaciones que recogen migrantes a la deriva en alta mar necesario o un problema más frente la ineficacia de la Unión Europea? Exactamente, tal y como afirma el abogado especialista en Derecho Marítimo, Jaime Rodrigo Larrucea, “las ONG están haciendo el papel de los estados que conocen perfectamente la legalidad internacional, pero la ignoran”. Llegados a este punto cabe decir que tanto la izquierda como la derecha ha cerrado los ojos y se ha limpiado las manos frente al problema del corredor Mediterráneo, considerado uno de los más mortíferos. Antes, hace más de un año, Sánchez pedía a través de su cuenta de twitter la atención por parte del Gobierno de Rajoy a la Fundación Open Arms y ahora repite continuamente que quienes tienen el deber de ayudar a la ONG son Italia y Malta.

Impresión de pantalla del tuit de Pedro Sánchez utilizada por El Español

El líder del partido de ultraderecha, Santiago Abascal, se ha mostrado en contra de la organización. A través de su cuenta de Twitter, Abascal ha afirmado que “disfrazando sus actos como ‘rescates’, la labor de esta ‘ONG’ la hace cómplice de las mafias internacionales del tráfico de personas que generan cada año millones de euros de beneficio”. No es sorprendente este mensaje puesto que Vox lleva tiempo pidiendo la retiración de ayudas públicas a estas ONG y posicionándose en contra de una tarea que según dice no está “certificado” por las autoridades españolas e implica una supuesta “vulneración de las normas del Derecho Marítimo”.

Impresión de pantalla del tuit de Santiago Abascal utilizada por El Mundo

Es un juego de tira y afloja, eso está claro. Mientras la cuerda entre los Gobiernos Europeos y la fundación Open Arms sigue tensándose, miles de personas esperan poder llegar a tierra para buscar una vida mejor. Es en este momento cuando nos preguntamos si realmente, las acciones de ambos puntos obedecen a unos fines humanitarios o unos intereses políticos y económicos. El problema parece no tener fin porque no solo se está poniendo en peligro la vida de muchas personas sino también se está tocando algo muy preciado por los gobiernos, la opinión pública. El objetivo de crear un estado de opinión favorable y tener el control del discurso político se está viendo amenazado. Sin embargo, atendiendo a los hechos, la actuación de ambos gobiernos no es justificable y merece cuestionarnos si los gobiernos de izquierdas están respondiendo así por miedo a la ultraderecha o si la derecha utiliza este problema como provocación y para hacer campaña.

Territoris ocupats o territoris en disputa?

El tractament informatiu del conflicte entre Israel i Palestina per part dels mitjans de comunicació estatals i internacionals

D’un intent de guerra defensiu a una guerra de conquesta i expansió. La Guerra dels Sis Dies de 1967 fou la gota que va vessar el vas del conflicte Israel-Palestina on el ministre israelià Ben-Gurion amb la intenció d’aturar els peus a Nasser, cap d’estat egipci, va acabar imposant-se sobre diverses zones de Palestina: la península del Sinaí, la franja de Gaza, Cisjordània, Jerusalem est i els Alts del Golan.

De fet, tal com explica Michelle Alexander, columnista del diari The New York Times, és l’hora de trencar el silenci mediàtic sobre Palestina, “en temps de crisi fins i tot quan el silenci sigui millor per als nostres interessos personals hem de fer honor als nostres valors més profunds”. D’aquesta manera, la crisi entre Israel i Palestina hauria de qualificar-se com un tema minimitzat pels mitjans de comunicació i que no apareix habitualment a l’agenda informativa.

D’una banda, la tasca de diaris com La Vanguardia, El País i El Mundo és poc remarcable. En canvi, en l’àmbit internacional, la feina feta per mitjans de comunicació com The New York Times, The Guardian, The Washington Post i la BBC News es desmarca positivament dels anteriors.

Centrant-nos en l’àmbit estatal, tant La Vanguardia i El Mundo ofereixen diversos articles relativament recents. Tots ells notícies de caràcter totalment informatiu i amb un llenguatge neutre i declaracions complementàries dels polítics implicats. Malgrat no anar més enllà i cenyir-se a la realitat informativa que exclou qualsevol mena d’intervenció per part dels palestins implicats, ens ofereixen un tractament força correcte dels últims fets. A més, El Mundo, a diferència dels articles consultats de La Vanguardia acompanya la seva informació amb material gràfic sobre els abusos comesos per part dels colons israelians dels assentaments jueus no reconeguts a nivell internacionalment excepte per part d’Israel i els EUA amb Donald Trump.

Fotografia utilitzada per El Mundo el 20 de desembre de 2019. (Mahmud Hams / AFP)

En el cas d’El País, tan sols en els articles d’opinió es mostra relativament en contra de l’ocupació israeliana i a favor de la petició per investigar els crims de guerra comesos als territoris ocupats que qualifiquen de “legítima i necessària”. No obstant això, la resta d’articles són merament informatius i tracten temes com les pròximes eleccions del 2 de març, els comicis palestins per part de Mahmud Abás o la investigació per part del Tribunal Penal Internacional.

Ara, posem atenció a la premsa internacional la qual dota de veu als diferents punts de vista implicats en el conflicte i adopta una postura de denúncia de la situació que viu el poble de Palestina. De fet, diaris com el The Washington Post compten amb l’avanttítol següent “Democracy Dies in Darkness” i critiquen la postura adoptada pel president dels Estats Units enfront del conflicte donat que considera que no s’estan violant els drets humans i la llei internacional. Tanmateix, tant aquest diari com la resta no es limiten a donar informació bàsica proporcionada pels mitjans informatius espanyols sinó que afegeixen context als seus articles i declaracions molt més acurades per condemnar indirectament els crims de guerra comesos i recolzats per l’exèrcit i l’administració d’Israel.

Així mateix, The Guardian també considera que allò que es considerava que “havia de mantenir la pau entre els dos estats tan sols ha fet que reprimir els drets civils dels palestins durant més de cinquanta anys”. A més a més, el diari afegeix un últim apartat on demana la col·laboració dels lectors per tal de poder continuar produint un periodisme de qualitat que doni veu als menys escoltats lluny d’interessos comercials i polítics.

Finalment, és evident que la tasca dels mitjans de comunicació internacionals davant els conflictes més aviat llunyans és força remarcable per sobre de la tasca informativa dels mitjans espanyols que sovint exclouen de l’agenda mediàtica el tractament d’aquestes informacions.

Preséntate (entrada de muestra)

Esto es una entrada de muestra, originalmente publicada como parte de Blogging University. Regístrate en uno de nuestros diez programas y empieza tu blog con buen pie.

Hoy vas a publicar una entrada. No te preocupes por el aspecto de tu blog. Tampoco te preocupes si todavía no le has puesto un nombre o si todo esto te agobia un poco. Tan solo haz clic en el botón «Nueva entrada» y explícanos por qué estás aquí.

¿Por qué es necesario?

Porque proporciona contexto a los nuevos lectores. ¿A qué te dedicas? ¿Por qué deberían leer tu blog?
Porque te ayudará a concentrarte en tus propias ideas sobre tu blog y en lo que quieres hacer con él.

La entrada puede ser corta o larga, una introducción de tu vida o una declaración de los objetivos del blog, un manifiesto de cara al futuro o una breve descripción del tipo de cosas que pretendes publicar.

Te ofrecemos algunos consejos útiles para ayudarte a empezar:

¿Por qué publicas tus entradas en lugar de escribir en un diario personal?
¿Sobre qué temas crees que escribirás?
¿Con quién te gustaría conectar a través de tu blog?
Si tu blog resulta ser un éxito a lo largo del próximo año, ¿qué objetivo te gustaría lograr?

No tienes por qué atarte a las decisiones que tomes ahora. Lo bueno de los blogs es que evolucionan constantemente a medida que aprendemos nuevas cosas, crecemos e interactuamos los unos con los otros. Pero está bien saber dónde y por qué empezaste, y plasmar tus objetivos puede darte más ideas para las entradas que quieres publicar.

¿No sabes por dónde empezar? Tan solo escribe lo primero que se te ocurra. Anne Lamott, autora de un libro sobre cómo escribir que nos encanta, afirma que debemos permitirnos escribir un «primer borrador de mierda». Anne está en lo cierto: tan solo tienes que empezar a escribir, y ya te encargarás de editarlo más tarde.

Cuando todo esté listo para publicarse, asigna entre tres y cinco etiquetas a la entrada que describan el centro de atención de tu blog: escritura, fotografía, ficción, educación, comida, coches, películas, deportes… ¡Lo que sea! Estas etiquetas ayudarán a los usuarios interesados en tus temas a encontrarte en el Lector. Una de las etiquetas debe ser «zerotohero», para que los nuevos blogueros también puedan encontrarte.