Pagesos que volen seguir sent pagesos: la crisi o gairebé liquidació del sector agrícola

20 de setembre, s’ha acabat l’estiu, torna la rutina i toca fer les maletes per marxar cap a Barcelona.  De camí ens aturem al Bruc, m’assec a la cafeteria i em demano un tallat amb gel. 1’35€ pel cafè i 50 cèntims pel gel, aproximadament la quantitat que rep un pagès al final de la campanya per tres kg i una mica més d’albercocs. 

Ha arribat el moment de posar sobre la taula la greu situació de crisi que viu el sector de la pagesia des de ja fa deu anys com a conseqüència del vet rus a la importació de productes agroalimentaris procedents de la UE. Professionals del sector asseguren que la situació és de les pitjors dels últims 50 anys i, tal i com exposa Teresa Jordà, consellera d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació del Govern de Catalunya des del maig de 2018, “els pagesos se senten oblidats per l’administració i el país. Els governs som el reflex de la societat que ens vota i la societat no percep com d’imprescindible és el sector primari”. El problema, per tant, és molt més complex. Allí on no tenen accés els pagesos i les seves famílies és dins una societat que ens menysprea i una administració que no ens escolta. Només en situacions extremes com l’incendi de la Ribera d’Ebre s’ha donat visibilitat a la importància del sector i és trist que tan sols quan es crema el país es posin els micròfons sobre el problema. 

Aquests últims dies, no només a Catalunya sinó també a nivell espanyol i fins i tot alemany, el sector de la pagesia s’ha mobilitzat. Es necessari qüestionar-se perquè després de tants anys, ara han dit prou. Pot ser que abans no els escoltéssim? Els representants del sector consideren que les mesures dutes a terme per part del Govern no són suficients i cal anar més enllà perquè no només està en joc el futur del sector agrícola sinó també el model productiu que moltes famílies han anat desenvolupant al llarg de la seva vida. De fet, Teresa Jordà, en una entrevista per als Matins de TV3 afegeix que “no tots podem viure a Barcelona, a la segona corona o a la tercera. Hi ha gent que ha decidit desenvolupar el seu projecte de vida en un poble de menys de 500 habitants i qui tria el camp, ha de tenir una infraestructura per fer-ho en condicions”. Arribats a aquest punt, hem de ser capaços de canviar aquest mar mental i aquesta desafecció entre el món rural i el món urbà perquè “sense el sector primari la nostra nevera servirà d’armari”. 

La història es repeteix

Si l’any 1977 Unió de Pagesos, el primer i principal sindicat de la pagesia catalana fundat en clandestinitat el 3 de novembre de 1974, organitzava una tractorada amb més de 18.000 tractors al carrer per reclamar uns preus més justos, quaranta-tres anys més tard, la lluita al carrer continua. El matí del 14 de febrer de 2020 va tenir lloc a Lleida una tractorada protagonitzada per agricultors de diferents poblacions com La Granja d’Escarp, Seròs, Benavent de Segrià, Albesa i Corbins, entre d’altres, fins a la subdelegació del Govern espanyol. La mobilització va aplegar, segons la Guàrdia Urbana, 1500 persones i 420 tractors amb llaços verds i amb crits de “Salvem la pagesia, defensem el món rural” o “Volem viure de la pagesia, no sobreviure”. 

Per entendre la situació, cal dividir en tres els problemes als quals ha de fer front aquest sector: 

• Els preus sota mínims

El sindicat representant, Unió de Pagesos i diversos agricultors han assegurat que hi ha moments que la fruita es paga a preus tan baixos que no val la pena collir-la de l’arbre ja que els guanys no superen la despesa que suposa collir-la. Ara, doncs, imaginem que un quilogram de qualsevol tipus de fruita suposa un euro produir-lo i el pagès rep 50 cèntims per aqueta mateixa quantitat, quins són els beneficis? No n’hi ha. 

Enmig d’aquest conflicte hi ha tres interessats: els pagesos, els distribuïdors i les grans empreses o supermercats. D’una banda, els distribuïdors paguen als productors una quantitat determinada de diners per la matèria primera i, d’altra banda, els que s’ocupen de la distribució de la fruita reben un benefici i s’acaba determinant el preu de venda als comerços i les grans superfícies. 

El problema és que la diferència entre el preu final que apareix a les estanteries dels supermercats i el preu que cobren els pagesos per la mateixa quantitat de fruita és abismal. Mentre el preu d’origen d’un quilo d’albercocs costa entre 50 i 60 cèntims (que rep el pagès), el preu de destí a les botigues oscil·la entre 3€ i 3,50€. On són la resta de diners? Podríem dir que mentre els grans monopolis europeus i els distribuïdors s’enriqueixen, es perden pagesos, quilos de fruita i tradicions familiars. A més, cal tenir en compte que el pagès no pot decidir sobre els seus beneficis i depèn de la demanda de les grans empreses de manera que quan hi ha un excés de productes els preus cauen en picat i, en canvi, quan hi ha poc producte el seu valor és molt més elevat. 

• L’envelliment de la pagesia

El sector agrari està envellint progressivament i cada cop és més necessari que joves emprenedors que vulguin seguir la tradició familiar s’incorporin al camp. De fet, el mateix Govern ha situat com a prioritat la incorporació de gent jove al món de la pagesia per evitar la possible extinció d’aquest, però, també s’han considerat necessàries les ajudes al jovent per part de l’administració.

No obstant això, els dos punts anteriors són els que sovint deriven en la por al despoblament rural i a la pèrdua dels cultius i les plantacions treballades fins al moment. Si el pagès considera que no li surt rentable seguir treballant la terra, al final, decidirà deixar aquesta feina i buscar-se la vida, el que acabarà derivant en un despoblament progressiu de les zones agrícoles afectades i les poblacions. 

• La necessitat de consumir productes de “quilòmetre 0” 

Tanmateix i d’acord amb el primer punt culpable de la situació que estem vivint, s’ha plantejat la necessitat de sensibilitzar l’opinió pública per aconseguir que s’augmenti el consum de productes de proximitat. La pagesia fa una crida constant a la població, cal comprar productes de proximitat per contribuir al benestar de tots aquells que treballen en el sector primari i que cada any durant la campanya de fruita depenen de factors incontrolables com el temps.  S’ha de fer país i la gent ho ha d’entendre. De la mateixa manera que el consumidor ha de saber que quan va a la botiga a comprar un quilo de taronges del sud d’Àfrica no està col·laborant amb el seu país i no està ajudant a tots aquells que porten mesos treballant per després vendre els seus productes a 40 o 50 cèntims el quilo. Per què no podem consumir els productes de la zona i si no hi ha productes de qualitat ja els importarem? Ser pagès també és un ofici i cal mimar-lo.